dilluns, 21 de juliol de 2008

Val d'Horcalh

Moltes coses ens han passat aquest cap de setmana. Moltes, excepte que fèssim la cresta que anàvem a fer. El nostre objectiu era pujar de Montgarri cap al Port d'Orlà i fer la cresta fins el Malh Bolard ressenyada al llibre del Pako Sánchez.
I vamos, ja vam començar deixant-nos coses. Vam parar a Balaguer a saludar l'Ari i comprar-me una gorra. Després vaig veure també que m'havia deixat la roba de màniga llarga excepte el gore. Vam decidir dormir a Montgarri mateix, al cotxe tot i que vam estar a punt de caminar tres quarts però també m'havia deixat l'asterilla (i no duiem tenda). Sort que no vam pujar, perque després de l'atac dels mosquits, a quarts de tres del matí va caure la del quinze. Quins llàmpecs i quanta aigua, i això que vam anar a dormir amb el cel ras. I encara em deixo una cosa -per dir, no a casa-. Abans de la tempesta ens va entrar un muricecus al cotxe pels dos dits de finestra oberta. El vai treure burxant amb un pal. Ja veieu quina nit.
A les cinc del matí -voliem pujar aviat- núvol, cop de cap doncs. A les sis si fa o no fa igual, però mira decidim tirar almenys per pujar al port. Però en 30min tot despejat i nem tirant a ritmillo. Ens plantem al port en una mica més de 2,5h, pujant ligeros, i això que la ressenya deia 1,45h, joder el personal que fa llibres. Podiam haber anat més ràpid, però no per reduir 45min! Veiem un bolet nuclear a sobre les maladetes i ens recordem dels companys que son per allí. A nosaltres ens cau alguna goteta però decidim tirar. Crestes poc freqüentades, 45min fent el gamba i no trobàvem la "especie de canal-chimenea herbosa" d'accès. Al final descartant la vam trobar, déu n'hi do, no molava molt (si es que era allò...), i amb l'horari que portàvem i la poca confiança amb el temps decidim baixar i tornar unaltre dia dormint més amunt.

La cresta feia goig, i la vall era preciosa i solitària, segur que hi tornem.
Baixant es va despejar el temps del tot, i ens vam dedicar a fer fotos. Estava tot florit i trobàvem fauna arreu (isards, un tritó pirinenc).
Les muntanyes requereixen molts intents.
Salut.

3 comentaris:

  1. Ep xiquet!!!, vaja temps més raro!!!, com ja vam parlar.. naltros també vam pillar per les coses rares que fa lo temps... però com tu dius.... la muntanya requereix molts intents!!! i vaja que sí!!!!

    A veure aquest cap de setmana proper si tenim millor temps... encara no sé que caurà però ja ho veuràs al fotolog... m'imagino qeu dijous...

    al penajr-te per telèfon... ens vam trobar al joan, la Cris, en Fernando (quin crac!!!) i la Neus... idem de ídem amb el putu temps...

    ResponElimina
  2. Hei company, deu ni do, lo del temps mira, ja tots savem com va, pero lo del muricec...axo si que es estray, vols dir que no hera un vampiris pirinaicus, que us venia a fotre una mosadeta?
    Per aqui, el tmps tampoc esta molt cristia, plou molt i neva poc... pero hi ha uns pedazo glaciars a 900m que sembla aixo els himalaies...Te'n recordes de la peli de limite vertical? doncs esta gravada aqui a nz per la zona del mnt. cook no cal que et digui res mes...
    La llastima es no haver vingut aqui amb un bn company de cordada...
    Bueno tio, segueix aixi mantenint-nos informats!!

    ResponElimina
  3. Yo recordo que quan vam na a fe la cresta Gargantillar tambe vam fer mitja hora o aixi de mes. A mes deie que no calie res i mira com vam treure la corda. Ya veus com va aquesta gent. Per la proxima ya ho sas.

    ResponElimina