dilluns, 30 de juny de 2008

Retrospectiva al Pico Urriellu




Tinc un bon record de l'ascenció al Picu, al juny del 2006.
Estava molt nerviós, com sempre que estàs al peu d'una paret. El dia abans, la pujada al refu amb tot el material se'ns va fer llarga. A la nit bufava el vent, el que em fa més por a la muntanya. A vegades t'agafen ganes de fotre el camp, però mira, tires i després te n'alegres d'haver conseguit el que volies.
La majoria de cordades van tirar cap a la Cepeda. Realment estàvem forts per fer-la, però la intenció no era massa forta, i quan te fots alli sota, 300m o més desequipats, buff, pensava que no teniem prou soltura equipant. I era cert, perque a la directa sur ens vam tirar una bona estona. Així que sols com la una, al peu de la cara sur, la Marian enfila el primer llarg sense cap assegurança, pujant per un dels típics órganos. Recordo que va col·locar un excèntric i prou. Bé, quan per fi et fiques en situació et passen una mica els nervis. I així, vaig obrir amb delit el segon llarg, una tirada llargueta, sinuosa, va ser guapíssim. La Marian després es va enfrontar al diedre, molt guapo i fàcil d'assegurar, tot i que quan es va trobar amb la paret d'órganos a dalt li va costar més. Havíem superat les dificultats, tot i que quedàven uns 200m de II/III fins a la cresta, que se'ns van fer llargs, s'havia d'anar trampejant per allí. A dalt ens va rebre un bon vent, apenes una foto i cap avall, quan la primera cordada sortia per la Cepeda.
Fer un cim com aquest si que et deixa una bona sensació al cos, la d'haver fet algo gran, i tot i que la via es senzilla, té el seu grauet de compromís, i es recomana a tots els llibres, pel sabor autèntic que conserva i que s'ha sabut conservar en tot el massís dels picos.
Aquells dies vam fer algunes vies molt guapes, especialment a la Aguja Ostaicoetchea (la Marian encara intenta pronunciar el nom). Aquesta va ser moltíssim més espectacular que el Picu. Uf, em vaig cascar un llarg (desequipat com tot allí), no gaire difícil (IV+) però tieso, i amb un buit a l'esquena de 300m o més, sentia com m'estirava. Només hi havia un pitó merdós i un friend penós que vaig col·locar, quan em vaig quedar amb un xusco a la mà. Vaig acabar de pujar amb un estat adrenalínic total. Joder, ara no ho faria. Vam sortir d'aquell cim abrupte montant un rapel penjats al buit literalment. Recordant això, el Picu va ser un pur tràmit.
M'agrada mirar les fotos, i més ara que no escalo massa, però ja sabem, tot no es pot fer alhora i ara mateix tampoc es que anyori estar fort escalant, ni molt menys.
Ens veiem a les crestes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada